ESCENA ÚNICA

Que inútil es corregir qualsevol imperfecció al mirall com si et preparessis pel tot o res. Saps que aquella olor de net que et recorda el dia de rams -quan de petit et mudaven de 21 botons- només podràs sentir-la tu mateix igual que aquell afaitat perfeccionista de la barba que mai havies aconseguit abans. Has preparat el sopar com si cuinessis el banquet del teu casament. Has mirat a contrallum els dos plats perquè la vaixella sembles d’estrena. Soparàs sol amb el respecte que sempre imposa la penombra d’aquella gran espelma i ompliràs aquell plat com si hagués de venir un comensal. No vindrà mai ningú i veuràs com amb els ulls humits veus la sopa ‘delicatessen’ fent l’efecte d’aquells històrics telons de teatre que onegen esperant l’inici de la funció. I quan estàs en aquella fase on hi ha la barrera entre el ploriqueig i la plenitud de les llàgrimes, l’equip de música -que ja et sembla desfasat- sembla una caixa d’un mag on hi apareix Buika cantant a pulmó el ‘Luz de Luna’ de Chavela. Llavors agafes el plat, et tires la sopa per sobre i et purifiques. Amb la sensació de moll als peus imagines la sensació d’aquell mar on ella mai va deixar-t’hi mullar els peus. TANCA TELÓ.

Descans i compromís

El problema d’aquest país no es diu ‘Pretòria’ ni ‘Millet’. Es diu ciutadans (no pas la formació política). La majoria ha, socialment, abdicat. La classe política campa ‘a sus anchas’ perquè el teixit social no exerceix cap tipus de control. Segurament hi hagut un interès de la classe política (local, nacional, internacional) perquè així sigui però també cal admetre que ens hem tornat ‘comodons’. Som una societat de sofà o ‘chaise longe’. Hem deixat reposar el compromís amb la idees i només ens mourem si algú desarramba el sofà. Queixar-se i reclamar amb l’excusa que ja paguem uns tributs és un argument massa simple per una societat cada cop més complexa. Ens emmotllem per dir que som flexibles i quan mirem la foto del DNI de la cartera està més vella i esgrogueïda que un mateix es diu ‘Ui que diferent que estic!”. Anem a comprar un rentaplats i sortim de la botiga amb un televisor, anem en petit comitè a Roma i acabem anant en massa a Londres,… Hem estat tant permeables que el fred se’ns ha posat al cos i ara tenim pulmonia.

chaiselonge

Calamaro, geni en ‘stand by’

D’aquí a unes hores aniré al concert d’Andrés Calamaro a Girona. De Calamaro en sóc fan. Molt fan. De fet diria que tinc d’ell més d’una quarantena de discs (molts més que qualsevol altre artista). Però com que ja sóc gran també caldrà que diguem quatre veritats com a temples perquè si faig cara de burro almenys es demostri que no ho sóc tant. Veritats que qualsevol persona que dediqui quinze hores a la setmana a escoltar música (per posar una ratio qualsevol) i pretengui ser objectiu admetrà que aquest home viu del que va ser i del que en un futur volem que sigui. Calamaro viu del passat i del personatge. A part de l’irregular ‘La Lengua Popular’ (el punt de genialitat s’ha de deixar veure ni que sigui per escletxes) en els darrers anys només hem vist directes, recopilacions i algun disc que tenia tant de pretensiós com d’intent fallit (‘Tinta Roja)’. Entenc el baixón però també lamento que igual com ho faig amb els integristes religiosos o polítics hi ha qui intenti justificar-ho o fer veure que aquí no passa res. Gent del propi entorn de Calamaro ho reconeixen però diuen que la seva serà una carrera amb panxa, que tornarà a remuntar. La discografia de Los Rodríguez i ‘Honestidad brutal’, ‘Alta Suciedad ‘o ‘El Salmón’ són obligatoris. De la resta passin de llarg o pirategin. Ho agrairan les seves butxaques i s’estalviaran una emprenyada. Que avui soni Calamaro. El d’ara però amb cançons d’abans. calamaro1

La gossa-lleona i altres bèsties

El país ha viscut pendent d’una lleona que ha resultat ser una gossa feréstega, abandonada i salvatge. Aquest pobrot animal no deixa de ser el mirall d’aquest país on es viu més pel que ens ha semblat veure que pel que realment hi ha. Llavors inflem el globus i hi muntem un galimaties que s’acaba desinflant de cop. Hem estat reintroduïnt l’ós al Pirineu i ara ens surten lleons a tocar el País València. Vivim de falses percepcions. De la foto amb flaix (sempre queda més espectacular). Intentem autoenganyar-nos. Hem empaitat una gossa-lleona desgraciada amb armes, escopetes i càmeres de televisió però ens hem oblidat de la bèstia domesticada i encorbatada que custodiava les nimfes del Palau de la Música. I com que som tant previsibles ara les protectores d’animals es queixen perquè van matar l’animal creuat, els que van veure la lleona neguen cap complicitat amb la beguda i els governs xiulen ‘El cant de la senyera’ per apagar el murmureig del poble. Res canvia. I els mitjans de comunicació guarden un racó del resum de l’any per la lleona i en Millet.

lleonaoscargarciaperiodico1
Foto: Oscar Garcia (El Periódico)

Aquest tio és un ‘capullo’

Si són coneguts meus, estan solters i volen emmaridar-se ho tenen realment fàcil. Escullin un futur ‘cònjuge’ que jo digui que em cau malament i tenen garantit, pràcticament en un 90%, que acabarà en matrimoni. Quan jo digui en llenguatge col·loquial i guiat pel meu instint animal (alguns dirien que primitiu) allò de ‘aquest tio és un capullo’ poden automàticament enviar la seva mare a a prendre mides a la modista perquè el casament és a la cantonada. Aquesta elecció els serveix basicament per dues coses: Primer per deixar el noble estat de la solteria. Aquest estat ha caigut en un prejudici negatiu que costa d’entendre en un món on la majoria de membres d’una parella només espera que l’altre foti el camp per poder fer la seva. El segon motiu, i el realment important, és per acabar desprenent-se de mi. Aquesta opció sempre va acompanyada d’una retòrica de to missaire que només pretén culpabilitzar-te i que quan vagis a dormir tinguis el cap a can rumia. ‘Si no el coneixes de res! Que coi opines?’, ‘Només som amics’, ‘l’he convidat allà per fer-li una sorpresa’. La segona fase, i la transcendental, consisteix en anar-te esborrant del mapa. No ho diuen pas però l’amor els fa oblidar que malgrat tu facis cara de burro encara no ets pas idiota del tot. L’amor és un estat d’idiotesa fantàstic (el corroboro en primera persona), ara, el fet que tu l’estiguis vivint no t’ha de fer oblidar que l’altre (el tercer home que ha deixat de ser l’amic) està igual de lúcid o poc lúcid que va sentenciar que ‘aquest tio és un capullo’. Et van diluint en la seva vida com el glaçó convidat a una Coca-Cola de ‘xiringuitu’ d’estiu. Llavors ho acompanyen amb frases de l’estil: ‘No et puc pas dir res si no us caieu bé’. I tu somrius per dintre i penses ‘És clar si és un capullo’. La paraula en forma de ganivet que llança la bestia ferida és ‘Tu tens gelosia’. És la paraula que els fa donar-se importància i realçar el seu ‘ego’ que en època d’enamorament és molt alt. Llavors el millor que pots fer es marxar i preferir que l’home es begui la Coca-Cola i faci un últim xarrup per beure’s el glaçó gelat.

singels1

1.- Tio no l’he posat en cursiva per no carregar.

2.- La foto és d’una trobada de singels on potser acabarem i compartida d’internet.

El guitarró

Montse maleeix la mitja hora en què la persiana dels grans magatzems on treballa queda mig oberta. Són els 1800 segons del dia que se l’hi fan més llargs, entre que el personal arriba i fins que es permet l’entrada dels primer client. En aquesta estona, i per la posició de la persiana, el seu complexe de dona petita de malucs amples s’amplifica i pensa en el què deu passar pel cap dels clients que esperen a fora per comprar alguna ganga. En una festa popular un músic de carrer mexicà que anava molt begut li va dir, sense cap mala intenció, que tenia forma de ‘guitarrón’. Aquella identificació plàstica, entre el romanticisme i l’alcohol, va convertir en obsessió l’amplada dels seus malucs.

Quan al matí es mira el mirall del lavabo després de rentar-se a la cara Montse sempre dirigeix la vista cap avall per saber si aquell vidre de mig cos comença a detectar algun augment dels malucs. El divorci amb els seus malucs el va plasmar el dia que va treure d’un prestatge de l’habitació la foto que es va fer amb Luis Eduardo Aute poc abans d’un concert a les festes de Gràcia. A la foto hi surten l’Aute, en el seu posat seriós, subjectant amb els dits la seva guitarra i una Montse riallera. La dependenta l’ha retirat argumentat que no potser que ella sigui, a la foto, més important que el seu cantant favorit: ‘No penjaré una foto on l’Aute m’agafa en braços com una ‘pelandusca’. Per molt poeta que sigui a mi no em magreja ningú’.

caderes1