Dissabte a la tarda

Un diari de fa uns dies, carrers humits, un got amb un cul de suc de taronja de pot, un sofà despullat, un tub de pastilles pel mal de coll, un ordinador ple d’espies, un nen desinhibit que canta i crida al portal de casa, una màquina de retratar sense piles, un llum engegat per res, un plec de rebuts de pàrquing, papers per llançar després de ser guixats a doble cara, un disc encara amb el plàstic, una cisterna de lavabo que es prepara pel proper servei, una mussa d’interviu de cap per avall, una ampolla de cervesa Inèdit pendent de destapar-se, l’eco del plor del nens dels veïns, una fantasia sexual, unes avarques gastades que esperen una nova oportunitat, plats per rentar,… Tot això aquí i el cap en un altre lloc.

I…unes notes…

Manel, els millors mestres catalans

 L’Agustí d’El Mallot em va parlar ara fa unes setmanes d’un grup que portava per nom Manel i del que deia que a tot arreu ‘els deixen de cullons’. De seguida em vaig posar les piles. Manel? Qui són i que fan? Dies desprès em va caure el seu disc a les mans. Només de veure l’estètica, l’àlbum em va fer arribar bones vibracions. Unes vibracions que es van acomplir a partir de la segona audició (ara sona al meu cotxe i quan acaba torna a començar). Lletres excel·lents i uns arranjaments i una instrumentació molt rica (especialment valorada si tenim en compte que és un primer disc). Música pop amb tocs folk, de cantautor i amb influències clares de Pau Riba, Sisa i Antònia Font. Gent jove. Saba nova. La música en català no ha de patir amb noms com Manel o Ivette Nadal que cadascú al seu nivell són la claus per tenir una escena de qualitat i diversa.

El pas segon va ser contactar amb el grup perquè vinguessin a l’Ateneu a fer la seva presentació a Osona. Els tindrem el mes de gener. A gaudir-ne!

No hi ha crisi econòmica

Alguns s’indignen quan dic que no hi ha crisi econòmica. I jo m’hi faig més fort. Els ‘inputs’ que jo detecto així ho indiquen. Exemples: Dificultats per trobar una taula en un restaurant o gent a fora volen entrada per un concert musical. Això no és cap crisi econòmica. Estem davant una crisi de model social i financer. Tot ens vam pensar que érem classe mitja i ha resultat que el planeta no dona per tot. Ara que hi ha hagut el ‘crack’ a tots ens costarà renunciar a coses i aspectes que tots ja havíem pensat que eren eternes però no hi haurà més remei (Hi haurà més mecànics i menys venedors de cotxes). De tot plegat en sortirà un augment de la inseguretat, el pànic i l’eterna pregunta de ‘Cap on anem?’. El sistema capitalista més lliberal ha fet funambulisme per la corda (recursos, consum, població…) i ha acabat caient. El gran problema és que ara han de reformular el sistema els mateixos que van construir un model poc real i poc humà.

Carta a un/una resident al país de les barretines

La il·lusió llunyana i fictícia m’ha fet posar-te una cara. I un nom imaginar-hi. Martina, Bruna, Marc o qualsevol nom que equivalgui a un motor de doble temps (somriure i neguit) a qui estem disposat a alimentar de combustible. Té agafat en braços amb la mateixa satisfacció d’algú què arriba a meta pensant que algú ja havia retirat la pancarta. Tenir dos o tres quilos de vida teva trasplantada en un satèl·lit propi -com la lluna ho és de la terra- t’ajuda a creure en que el tren de la il·lusió torna a passar per la teva estació. Però els trens (si arriben a passar) van amb retard i el motor que alimenten les ganes es frena. L’estació està completament destartalada. Si acaba passant un tren, la maquinista farà senyals acústic però no es pararà. El tren continuarà i quedarà mort al país on fan barretines.

L’Astrid

Només conec una Astrid. Aquest nom és poc comú a la Plana de Vic. Suposo que aquest fet va ser el que un dia em va fer fixar la mirada en la capacitat d’escriure. L’única Astrid que conec (Astrid Bierge) és una d’aquelles plomes que quan escriu a elsingular o en el bloc d’en Salvadorsostres m’enganxen. L’Astrid que llegeixo i jo estem molt lluny especialment en les idees polítiques. També estem lluny en el móns en els que vivim (l’Astrid és especialment urbanita) i té un punt de ‘pija’ (no ser si aquesta és la paraula exacte). Però no m’equivocaria en dir que -si ell vol- serà una de les plomes brillants de la llengua catalana. Un nervi amb un punt de tendresa però sempre provocadora i viva. Una amant del políticament incorrecte, a vegades per convicció i en d’altres per desafiament. Un amor blocaire -amb missatges al seus post- em van permetre descobrir un dia aquest ‘personatge’ tant interessant. Malgrat estem a les antípodes em proclamo en aquest post fan de l’Astrid Bierge.

(Les fotos de l’Astrid van escasses).

Tancat a la presó

Cau la nit a la nova presó de Lledoners. Després de tot el feixuc procés d’ingrés, la quarantena de periodistes ocupem la nostra cel·la. Malgrat hi ha dos llits (unes lliteres) en aquesta ocasió serà individual. És un petit habitacle comprimit. Lliteres, taula, dues cadires, prestatges, una pica, una tassa de vàter sense tapa i una dutxa. L’única llum que entra a la cel·la és la del pati exterior que marca perfil amb els barrots verticals situats a la finestra. La porta és gruixuda i massissa. Un petit requadre marca el visor on des de l’exterior els funcionaris de la presó faran el recompte de presos. La instrucció és clara: ‘Situats drets al fons de la cel·la’.

La porta de la cel·la completament tancada pot arribar a causar claustrofòbia. Si això pot provocar algun efecte més greu al costat de l’interruptor del llum (que s’apagarà a les onze de la nit) hi ha un botó que serveix per connectar amb l’espai de control del mòdul (els funcionaris l’anomenen el bunker) . Amb aquest botó podem comunicar indisposicions i altres incidències. Fer-ne un mal ús ens pot suposar un informe negatiu. Aquests informes són l’arma dels treballadors de la presó per forçar que els interns -’no pas els presos’ com em diu un treballador- facin cas a les ordres donades.

La cel·la no té televisor. Únicament n’hi ha un a la sala comuna del mòdul on també hi ha taules, màquines de cafè, tabac i beguda. Aquesta sala comuna conjuntament amb el menjador, el gimnàs, la biblioteca, la mediateca o les cabines telefòniques es reparteixen a l’entorn del pati central on s’hi juga a bàsquet, futbol sala o tennis taula. Si volem un televisor a l’habitació la mateixa presó ens la pot vendre. No és cap negoci, ens diu un responsable de la presó. Només un sistema de seguretat per evitar que amb la tele hi entrin altres objectes. ‘Desmuntant-la seria fàcil que s’espatllés. Si algú la vol, la compra aquí’. A la presó també s’hi pot comprar un llum per seguir llegint després que, prop de les onze, s’apagui l’enllumenat central.

Quan després d’una estona de conversa entre cel·la i cel·la (traient el cap pels barrots) el silenci que hi ha al mòdul de la presó és total. A primera hora de la nit des d’una llitera només se senten els grills. Tan sols guiats pel cel que es veu com clareja des de la finestra, una veu indicarà -són dos quarts de vuit del matí- que en deu minuts cal estar dutxats, vestits i drets al fons de la cel·la per un nou recompte. Els periodistes (ara reclusos) regiren la bossa amb tots els objectes de neteja personal que els han lliurat quan han fet l’ingrés al centre on hi ha paper higiènic, maquinetes d’afaitar, raspall de dents i tres preservatius.

A l’hora d’esmorzar el ritual és pràcticament el mateix que el dia abans per sopar. Fila índia al menjador, recollir la safata que ompliran altres companys i seure al lloc que indica el funcionari de presons. Després de l’àpat a uns altres interns els tocarà la feina de neteja.

La presó requereix d’un extens treball de burocràcia i anàlisi tant d’entrada com de sortida. A l’entrada, trobada amb l’assistent social, el mestre, el metge i altres especialistes. Ells hauran de determinar un programa específic per l’estada de cada un dels interns ja sigui fent tallers o cursant alguns dels estudis reglats que ofereix l’escola del centre de Lledoners. Per sortir, comprovació de la identitat, carta de llibertat i esperar que s’obri la porta a la recerca de la llibertat.

Ateneu: Cinc anys de projecte i de realitat

Sembla que era ahir i ja fa cinc anys. Hi hem gaudit molt però també patit. Aquest ha estat un projecte (Associació Cultural Pro Ateneu) on tota la gent que en formem part (alguns no hi són activament però es mantenen com a soldats a la rereguarda) hi hem estat per plena convicció. Volíem -i crec que hem creat- una alternativa a una política cultural de Manlleu massa grisa. Vam néixer només d’arrencar el segle XXI perquè creiem que les polítiques culturals de la població no podien ser com a l’etapa més grisa del segle passat. Formar part del projecte de l’ateneu ha estat un acte de militància. Un treball per mostrar que la societat (classe política a part) pot crear projectes paral·lels impulsats directament per la gent, per la motivació de les persones. Sense faltar a la veritat, l’Ateneu no ha estat còmode amb cap política cultural d’un equip de govern municipal (dreta ni esquerra) i ha volgut crear la seva alternativa amb pocs diners i il.lusió.

Primer a les parets del Brindis (gràcies a en Pep i la Carme) i ara sent nòmades, l’Ateneu amb defectes i virtuts ha estat un projecte propi de gent de Manlleu que n’ha sabut encabir d’altres. Ara que es celebren cinc anys cal anar assumint nous reptes (entrada de gent nova, nous espais, etc..) però conscient que el projecte teòric que varem debatre intensament fa cinc anys es pot portar a la pràctica perquè ‘Una altre política cultural és possible’.

Èxit-ats

 

La ressaca del Mercat de Música Viva ha estat dolça pels organitzadors. Massa cofoisme pel que és la realitat. El que si que és cert es que vist el que podia haver estat (a la teoria) ha sigut una edició força correcte però no més. Dir que s’han superat els 100.000 espectadors de l’any passat amb sembla frívol. Frívol perquè no amb crec que l’any passat hi fossin i perquè no hi ha cap tipus de control de quanta gent va al mercat. L’altre perquè no amb crec que hi hagués més gent que l’any anterior. Artísticament no ha estat un mal mercat. El país té artistes de nivell. El problema es que s’hi segueixes el circuit musical de manera regular la majoria de les propostes ja les havies tingut. Com espai de trobada no cal dir que el Mercat serveix. Aquest és un mercat on qui paga mana i com que paga el Departament de Cultura manen ells. Tot el que et diguin desprès per justificar-ho no és altre cosa que fum.

Les circumstàncies

 

Si tu vols i jo vull que ens frena? Les circumstàncies. I qui ‘collons’ és o són les circumstàncies? Jo m’autoenganyo i les anomeno com el ‘teló de fons’. És el mot que serveix per convencem que tot acabarà com en una bona funció de teatre (aplaudiments i ‘glories’). Teatre rosa. Les circumstàncies són les que ens han fet retrobar i les que ens separen. Frases ‘autèntiques’, sentides. Feeling sincer i paraules fluïdes. Sense artificis. Desig. Perquè són tant putes les circumstàncies? Les circumstàncies són eferalgan pel mal de cap. Nervis que s’exalten o es destrossen. Sensibilitat. Frases cursis que com per art de màgia fan aparèixer cada cop que hi ha circumstàncies.

Si mai les circumstàncies amb venen a veure, les convidaré a sopar a casa i els diré que ni que sigui per unes hores desapareixen o s’amaguin.

 

El camioner ‘catxondu’

Tot i que no s’acaba de veure clar penjo una foto que vaig fer divendres anant amb el cotxe cap a Solsona. Un camió de transport de porcs portava com a inscripció a la part del darrera ‘Transport de Ministres’. Com que anava a darrera seu (prou aborrit que es anar a darrera els camions) cosetes com aquestes ajuden a distreure. Vaig deduir que el camioner era un ‘catxondu’. El citat camió també feia promoció del municipi de Creixens que vaig deduir que era el poble del camioner.