Que inútil es corregir qualsevol imperfecció al mirall com si et preparessis pel tot o res. Saps que aquella olor de net que et recorda el dia de rams -quan de petit et mudaven de 21 botons- només podràs sentir-la tu mateix igual que aquell afaitat perfeccionista de la barba que mai havies aconseguit abans. Has preparat el sopar com si cuinessis el banquet del teu casament. Has mirat a contrallum els dos plats perquè la vaixella sembles d’estrena. Soparàs sol amb el respecte que sempre imposa la penombra d’aquella gran espelma i ompliràs aquell plat com si hagués de venir un comensal. No vindrà mai ningú i veuràs com amb els ulls humits veus la sopa ‘delicatessen’ fent l’efecte d’aquells històrics telons de teatre que onegen esperant l’inici de la funció. I quan estàs en aquella fase on hi ha la barrera entre el ploriqueig i la plenitud de les llàgrimes, l’equip de música -que ja et sembla desfasat- sembla una caixa d’un mag on hi apareix Buika cantant a pulmó el ‘Luz de Luna’ de Chavela. Llavors agafes el plat, et tires la sopa per sobre i et purifiques. Amb la sensació de moll als peus imagines la sensació d’aquell mar on ella mai va deixar-t’hi mullar els peus. TANCA TELÓ.
0
