Calamaro, geni en ’stand by’

D’aquí a unes hores aniré al concert d’Andrés Calamaro a Girona. De Calamaro en sóc fan. Molt fan. De fet diria que tinc d’ell més d’una quarantena de discs (molts més que qualsevol altre artista). Però com que ja sóc gran també caldrà que diguem quatre veritats com a temples perquè si faig cara de burro almenys es demostri que no ho sóc tant. Veritats que qualsevol persona que dediqui quinze hores a la setmana a escoltar música (per posar una ratio qualsevol) i pretengui ser objectiu admetrà que aquest home viu del que va ser i del que en un futur volem que sigui. Calamaro viu del passat i del personatge. A part de l’irregular ‘La Lengua Popular’ (el punt de genialitat s’ha de deixar veure ni que sigui per escletxes) en els darrers anys només hem vist directes, recopilacions i algun disc que tenia tant de pretensiós com d’intent fallit (‘Tinta Roja)’. Entenc el baixón però també lamento que igual com ho faig amb els integristes religiosos o polítics hi ha qui intenti justificar-ho o fer veure que aquí no passa res. Gent del propi entorn de Calamaro ho reconeixen però diuen que la seva serà una carrera amb panxa, que tornarà a remuntar. La discografia de Los Rodríguez i ‘Honestidad brutal’, ‘Alta Suciedad ‘o ‘El Salmón’ són obligatoris. De la resta passin de llarg o pirategin. Ho agrairan les seves butxaques i s’estalviaran una emprenyada. Que avui soni Calamaro. El d’ara però amb cançons d’abans.

La gossa-lleona i altres bèsties

El país ha viscut pendent d’una lleona que ha resultat ser una gossa feréstega, abandonada i salvatge. Aquest pobrot animal no deixa de ser el mirall d’aquest país on es viu més pel que ens ha semblat veure que pel que realment hi ha. Llavors inflem el globus i hi muntem un galimaties que s’acaba desinflant de cop. Hem estat reintroduïnt l’ós al Pirineu i ara ens surten lleons a tocar el País València. Vivim de falses percepcions. De la foto amb flaix (sempre queda més espectacular). Intentem autoenganyar-nos. Hem empaitat una gossa-lleona desgraciada amb armes, escopetes i càmeres de televisió però ens hem oblidat de la bèstia domesticada i encorbatada que custodiava les nimfes del Palau de la Música. I com que som tant previsibles ara les protectores d’animals es queixen perquè van matar l’animal creuat, els que van veure la lleona neguen cap complicitat amb la beguda i els governs xiulen ‘El cant de la senyera’ per apagar el murmureig del poble. Res canvia. I els mitjans de comunicació guarden un racó del resum de l’any per la lleona i en Millet.

Foto: Oscar Garcia (El Periódico)