El guitarró

Montse maleeix la mitja hora en què la persiana dels grans magatzems on treballa queda mig oberta. Són els 1800 segons del dia que se l’hi fan més llargs, entre que el personal arriba i fins que es permet l’entrada dels primer client. En aquesta estona, i per la posició de la persiana, el seu complexe de dona petita de malucs amples s’amplifica i pensa en el què deu passar pel cap dels clients que esperen a fora per comprar alguna ganga. En una festa popular un músic de carrer mexicà que anava molt begut li va dir, sense cap mala intenció, que tenia forma de ‘guitarrón’. Aquella identificació plàstica, entre el romanticisme i l’alcohol, va convertir en obsessió l’amplada dels seus malucs.

Quan al matí es mira el mirall del lavabo després de rentar-se a la cara Montse sempre dirigeix la vista cap avall per saber si aquell vidre de mig cos comença a detectar algun augment dels malucs. El divorci amb els seus malucs el va plasmar el dia que va treure d’un prestatge de l’habitació la foto que es va fer amb Luis Eduardo Aute poc abans d’un concert a les festes de Gràcia. A la foto hi surten l’Aute, en el seu posat seriós, subjectant amb els dits la seva guitarra i una Montse riallera. La dependenta l’ha retirat argumentat que no potser que ella sigui, a la foto, més important que el seu cantant favorit: ‘No penjaré una foto on l’Aute m’agafa en braços com una ‘pelandusca’. Per molt poeta que sigui a mi no em magreja ningú’.