Quatre trets

En aquell lloc on fins i tot la nit reposa els quatre lladrucs de gos no han sorprès. Eren l’efecte en cadena dels quatre trets secs que s’havien sentit abans. Una antiga pistola rovellada guardada molts anys en un calaix. Un home de mitjana edat havia entrat, a poc a poc i concentrat, en aquell cementiri situat al costat d’una finca pairal formada per una masia ara (reconvertida en un xalet amb piscina) , una immensitat de camps de conreu i una ermita desangelada. L’home ha posat la mà per dintre de la vella portalada de ferro i ha obert. No era la primera vegada que ho feia i en sabia el truc. Estava molt concentrat i res el podia distreure. Un cop a dins, i com aquell que fa un ritual, ha anat directe a un nínxol que hi ha al fons a l’esquerra. Allà ha observat com la pasta que aguanta la làpida encara no era seca del tot. Ha tret la pistola d’una bossa i ha disparat els quatre trets secs. Ha tirat a barraca, sense mirar a cap punt en concret. Els trets han quedat marcats a la làpida tot i que l’home no ha mirat on havien impactat. Ha marxat i s’ha retirat. Descarregat per haver complert. Ella sempre li havia dit que quan morís es vengés i disparés, a toro passat, a aquell seu cor tarat que mai s’havia enamorat. D’ell i de ningú.