Carta a un/una resident al país de les barretines
La il·lusió llunyana i fictícia m’ha fet posar-te una cara. I un nom imaginar-hi. Martina, Bruna, Marc o qualsevol nom que equivalgui a un motor de doble temps (somriure i neguit) a qui estem disposat a alimentar de combustible. Té agafat en braços amb la mateixa satisfacció d’algú què arriba a meta pensant que algú ja havia retirat la pancarta. Tenir dos o tres quilos de vida teva trasplantada en un satèl·lit propi -com la lluna ho és de la terra- t’ajuda a creure en que el tren de la il·lusió torna a passar per la teva estació. Però els trens (si arriben a passar) van amb retard i el motor que alimenten les ganes es frena. L’estació està completament destartalada. Si acaba passant un tren, la maquinista farà senyals acústic però no es pararà. El tren continuarà i quedarà mort al país on fan barretines.
-
Arxius
- Octubre 2009 (2)
- Agost 2009 (1)
- Juliol 2009 (1)
- Juny 2009 (2)
- Maig 2009 (2)
- Abril 2009 (1)
- Març 2009 (1)
- Desembre 2008 (1)
- Novembre 2008 (3)
- Octubre 2008 (2)
- Setembre 2008 (5)
- Agost 2008 (3)
-
Categories
-
RSS
RSS de les entrades
RSS dels comentaris

