No hi ha crisi econòmica

Alguns s’indignen quan dic que no hi ha crisi econòmica. I jo m’hi faig més fort. Els ‘inputs’ que jo detecto així ho indiquen. Exemples: Dificultats per trobar una taula en un restaurant o gent a fora volen entrada per un concert musical. Això no és cap crisi econòmica. Estem davant una crisi de model social i financer. Tot ens vam pensar que érem classe mitja i ha resultat que el planeta no dona per tot. Ara que hi ha hagut el ‘crack’ a tots ens costarà renunciar a coses i aspectes que tots ja havíem pensat que eren eternes però no hi haurà més remei (Hi haurà més mecànics i menys venedors de cotxes). De tot plegat en sortirà un augment de la inseguretat, el pànic i l’eterna pregunta de ‘Cap on anem?’. El sistema capitalista més lliberal ha fet funambulisme per la corda (recursos, consum, població…) i ha acabat caient. El gran problema és que ara han de reformular el sistema els mateixos que van construir un model poc real i poc humà.

Carta a un/una resident al país de les barretines

La il·lusió llunyana i fictícia m’ha fet posar-te una cara. I un nom imaginar-hi. Martina, Bruna, Marc o qualsevol nom que equivalgui a un motor de doble temps (somriure i neguit) a qui estem disposat a alimentar de combustible. Té agafat en braços amb la mateixa satisfacció d’algú què arriba a meta pensant que algú ja havia retirat la pancarta. Tenir dos o tres quilos de vida teva trasplantada en un satèl·lit propi -com la lluna ho és de la terra- t’ajuda a creure en que el tren de la il·lusió torna a passar per la teva estació. Però els trens (si arriben a passar) van amb retard i el motor que alimenten les ganes es frena. L’estació està completament destartalada. Si acaba passant un tren, la maquinista farà senyals acústic però no es pararà. El tren continuarà i quedarà mort al país on fan barretines.

L’Astrid

Només conec una Astrid. Aquest nom és poc comú a la Plana de Vic. Suposo que aquest fet va ser el que un dia em va fer fixar la mirada en la capacitat d’escriure. L’única Astrid que conec (Astrid Bierge) és una d’aquelles plomes que quan escriu a elsingular o en el bloc d’en Salvadorsostres m’enganxen. L’Astrid que llegeixo i jo estem molt lluny especialment en les idees polítiques. També estem lluny en el móns en els que vivim (l’Astrid és especialment urbanita) i té un punt de ‘pija’ (no ser si aquesta és la paraula exacte). Però no m’equivocaria en dir que -si ell vol- serà una de les plomes brillants de la llengua catalana. Un nervi amb un punt de tendresa però sempre provocadora i viva. Una amant del políticament incorrecte, a vegades per convicció i en d’altres per desafiament. Un amor blocaire -amb missatges al seus post- em van permetre descobrir un dia aquest ‘personatge’ tant interessant. Malgrat estem a les antípodes em proclamo en aquest post fan de l’Astrid Bierge.

(Les fotos de l’Astrid van escasses).