Tancat a la presó

Cau la nit a la nova presó de Lledoners. Després de tot el feixuc procés d’ingrés, la quarantena de periodistes ocupem la nostra cel·la. Malgrat hi ha dos llits (unes lliteres) en aquesta ocasió serà individual. És un petit habitacle comprimit. Lliteres, taula, dues cadires, prestatges, una pica, una tassa de vàter sense tapa i una dutxa. L’única llum que entra a la cel·la és la del pati exterior que marca perfil amb els barrots verticals situats a la finestra. La porta és gruixuda i massissa. Un petit requadre marca el visor on des de l’exterior els funcionaris de la presó faran el recompte de presos. La instrucció és clara: ‘Situats drets al fons de la cel·la’.

La porta de la cel·la completament tancada pot arribar a causar claustrofòbia. Si això pot provocar algun efecte més greu al costat de l’interruptor del llum (que s’apagarà a les onze de la nit) hi ha un botó que serveix per connectar amb l’espai de control del mòdul (els funcionaris l’anomenen el bunker) . Amb aquest botó podem comunicar indisposicions i altres incidències. Fer-ne un mal ús ens pot suposar un informe negatiu. Aquests informes són l’arma dels treballadors de la presó per forçar que els interns -’no pas els presos’ com em diu un treballador- facin cas a les ordres donades.

La cel·la no té televisor. Únicament n’hi ha un a la sala comuna del mòdul on també hi ha taules, màquines de cafè, tabac i beguda. Aquesta sala comuna conjuntament amb el menjador, el gimnàs, la biblioteca, la mediateca o les cabines telefòniques es reparteixen a l’entorn del pati central on s’hi juga a bàsquet, futbol sala o tennis taula. Si volem un televisor a l’habitació la mateixa presó ens la pot vendre. No és cap negoci, ens diu un responsable de la presó. Només un sistema de seguretat per evitar que amb la tele hi entrin altres objectes. ‘Desmuntant-la seria fàcil que s’espatllés. Si algú la vol, la compra aquí’. A la presó també s’hi pot comprar un llum per seguir llegint després que, prop de les onze, s’apagui l’enllumenat central.

Quan després d’una estona de conversa entre cel·la i cel·la (traient el cap pels barrots) el silenci que hi ha al mòdul de la presó és total. A primera hora de la nit des d’una llitera només se senten els grills. Tan sols guiats pel cel que es veu com clareja des de la finestra, una veu indicarà -són dos quarts de vuit del matí- que en deu minuts cal estar dutxats, vestits i drets al fons de la cel·la per un nou recompte. Els periodistes (ara reclusos) regiren la bossa amb tots els objectes de neteja personal que els han lliurat quan han fet l’ingrés al centre on hi ha paper higiènic, maquinetes d’afaitar, raspall de dents i tres preservatius.

A l’hora d’esmorzar el ritual és pràcticament el mateix que el dia abans per sopar. Fila índia al menjador, recollir la safata que ompliran altres companys i seure al lloc que indica el funcionari de presons. Després de l’àpat a uns altres interns els tocarà la feina de neteja.

La presó requereix d’un extens treball de burocràcia i anàlisi tant d’entrada com de sortida. A l’entrada, trobada amb l’assistent social, el mestre, el metge i altres especialistes. Ells hauran de determinar un programa específic per l’estada de cada un dels interns ja sigui fent tallers o cursant alguns dels estudis reglats que ofereix l’escola del centre de Lledoners. Per sortir, comprovació de la identitat, carta de llibertat i esperar que s’obri la porta a la recerca de la llibertat.

Ateneu: Cinc anys de projecte i de realitat

Sembla que era ahir i ja fa cinc anys. Hi hem gaudit molt però també patit. Aquest ha estat un projecte (Associació Cultural Pro Ateneu) on tota la gent que en formem part (alguns no hi són activament però es mantenen com a soldats a la rereguarda) hi hem estat per plena convicció. Volíem -i crec que hem creat- una alternativa a una política cultural de Manlleu massa grisa. Vam néixer només d’arrencar el segle XXI perquè creiem que les polítiques culturals de la població no podien ser com a l’etapa més grisa del segle passat. Formar part del projecte de l’ateneu ha estat un acte de militància. Un treball per mostrar que la societat (classe política a part) pot crear projectes paral·lels impulsats directament per la gent, per la motivació de les persones. Sense faltar a la veritat, l’Ateneu no ha estat còmode amb cap política cultural d’un equip de govern municipal (dreta ni esquerra) i ha volgut crear la seva alternativa amb pocs diners i il.lusió.

Primer a les parets del Brindis (gràcies a en Pep i la Carme) i ara sent nòmades, l’Ateneu amb defectes i virtuts ha estat un projecte propi de gent de Manlleu que n’ha sabut encabir d’altres. Ara que es celebren cinc anys cal anar assumint nous reptes (entrada de gent nova, nous espais, etc..) però conscient que el projecte teòric que varem debatre intensament fa cinc anys es pot portar a la pràctica perquè ‘Una altre política cultural és possible’.