Un tren i un plàtan

Anar amb tren la relaxava. De fet ho havia mamat des de petita. El seu pare treballava en una línia de tren local i això la feia beneficiaria d’un carnet que els permetia a ella (i tota la seva família) a viatjar gratuïtament. S’asseia a la butaca. Treia un llibre del bolso i concentrava la seva mirada en aquell grapat de lletres. La seva ment però no estava el llibre. Era un pretext per mostrar el seu un punt d’exhibicionisme,de notorietat. La Neus era una provocadora. Es deixava caure la samarreta sense mànigues fins que els pits li quedaven el descobert. Tenia uns pits grossos i ben posats. Una delícia. Quan els homes dels seients del davant la miraven de reüll (mai ho feien directament) ella que també els observava d’esquitllada i es sentia feliç. Jo sempre anava a l’estació. Quan la veia la seguia amb la mirada i pujava al mateix tren que ella. M’asseia prop seu i quan començava a ensenyar els pits jo treia un plàtan de la motxilla. El pelava amb la plasticitat que ho fa un mono de dibuixos animats i me’l posava a la boca. Ens miràvem de refiló però el morbo de la situació ens impedia donar cap més pas. I el so del tren era tant repetitiu com el morbo.

Són els pits de la geganta del carrer de Gurb de Vic