El guitarró

Montse maleeix la mitja hora en què la persiana dels grans magatzems on treballa queda mig oberta. Són els 1800 segons del dia que se l’hi fan més llargs, entre que el personal arriba i fins que es permet l’entrada dels primer client. En aquesta estona, i per la posició de la persiana, el seu complexe de dona petita de malucs amples s’amplifica i pensa en el què deu passar pel cap dels clients que esperen a fora per comprar alguna ganga. En una festa popular un músic de carrer mexicà que anava molt begut li va dir, sense cap mala intenció, que tenia forma de ‘guitarrón’. Aquella identificació plàstica, entre el romanticisme i l’alcohol, va convertir en obsessió l’amplada dels seus malucs.

Quan al matí es mira el mirall del lavabo després de rentar-se a la cara Montse sempre dirigeix la vista cap avall per saber si aquell vidre de mig cos comença a detectar algun augment dels malucs. El divorci amb els seus malucs el va plasmar el dia que va treure d’un prestatge de l’habitació la foto que es va fer amb Luis Eduardo Aute poc abans d’un concert a les festes de Gràcia. A la foto hi surten l’Aute, en el seu posat seriós, subjectant amb els dits la seva guitarra i una Montse riallera. La dependenta l’ha retirat argumentat que no potser que ella sigui, a la foto, més important que el seu cantant favorit: ‘No penjaré una foto on l’Aute m’agafa en braços com una ‘pelandusca’. Per molt poeta que sigui a mi no em magreja ningú’.

Quatre trets

En aquell lloc on fins i tot la nit reposa els quatre lladrucs de gos no han sorprès. Eren l’efecte en cadena dels quatre trets secs que s’havien sentit abans. Una antiga pistola rovellada guardada molts anys en un calaix. Un home de mitjana edat havia entrat, a poc a poc i concentrat, en aquell cementiri situat al costat d’una finca pairal formada per una masia ara (reconvertida en un xalet amb piscina) , una immensitat de camps de conreu i una ermita desangelada. L’home ha posat la mà per dintre de la vella portalada de ferro i ha obert. No era la primera vegada que ho feia i en sabia el truc. Estava molt concentrat i res el podia distreure. Un cop a dins, i com aquell que fa un ritual, ha anat directe a un nínxol que hi ha al fons a l’esquerra. Allà ha observat com la pasta que aguanta la làpida encara no era seca del tot. Ha tret la pistola d’una bossa i ha disparat els quatre trets secs. Ha tirat a barraca, sense mirar a cap punt en concret. Els trets han quedat marcats a la làpida tot i que l’home no ha mirat on havien impactat. Ha marxat i s’ha retirat. Descarregat per haver complert. Ella sempre li havia dit que quan morís es vengés i disparés, a toro passat, a aquell seu cor tarat que mai s’havia enamorat. D’ell i de ningú.

Una oficina de ‘La Caixa’

Prop de casa hi ha un local en lloguer. Els propietaris han arreglat els baixos per tenir uns calerons extres. Volen ajudar a tirar endavant a la filla, una dropa que estava molt bona però que va anar massa ràpid. Amb 16 anys ja estava casada amb un home que la feia servir de ‘florero’ i ,tal i com avui la delata el seu rostre castigat, consumidora de cocaïna habitual. Entre els veïns hi ha el ‘xiuxiueig’ interrogatiu preguntant-se que hi posaran. Amb un veí ‘catxondo’ li he dit que m’agradaria que hi posessin uns baixos d’aquests ‘clandestins’ on hi ha prostitució. Els dos miraríem per la finestra a veure qui hi entra i qui surt. Quan sortissin les noies que hi treballarien ens faríem els trempats. Aquest veí, que és un solter d’or i que alguns nens del barri li diuen tiet, diu que potser alguna d’aquestes dones que ha viscut ‘coses tant grosses’ s’enamoraria d’ell. La seva mare, xapada a l’antiga, no acceptaria una jove ‘forastera’. Tot i això el veí diu que hi treballarien moltes dones catalanes que amb la crisi van ‘escanyades’ i no poden pagar la hipoteca. La resta de veïns somien que hi posin una oficina de ‘La Caixa’.

Herois

Heidi i Marco tenien la seva sexualitat. Mai me’ls vaig imaginar fent un ‘polvo’ i molt menys fent l’amor (el sexe amb o el sexe sense amor o tot el que es vulgui). Els herois de la meva joventut no passaven del ‘rifi rafe’ que hi havia a ‘Verano Azul’ per lligar-se a la Bea. Els anys i els somnis utòpics han esfondrat als herois dels mèdia per a ser tu un heroi/heroïna. Un heroi que cada dia creues la porta de casa per barallar-te en una guerra on no hi ha cascos blaus, resolucions internacionals i on no queda clar en quin bàndol està cadascú. Les armes aquí són igual de mortals però menys mediàtiques i sorolloses. Factures, hipoteques, petites quantitats que mai pots arribar a pagar….L’únic alè en la batalla són el somriure de dos nens que t’esperen en la teva caserna central a la que tant desitges arribar. Ara som tu i jo. Dues cares i dos cossos desconeguts. En un cas normal cardaríem un ‘polvo’ però si em permets avui et faré l’amor.

A ‘La Contra’

Si mai volen saber dels meus pensaments no els busquin a la famosa ‘contra’ de la Vanguardia que diàriament signen el trio Amiguet, Amela, Sanchís. No pensin que vulgui ser pretensiós i que consideri que hi tindria alguna cosa aportar-hi. “Moltes gràcies però el que busquem no és el seu perfil” seria la resposta que els citats autors donarien a gent com jo parafrasejant qualsevol oficinista d’ETT. Sàpiguen que no sortiré en aquesta secció perquè sóc de pell blanca, no sóc homosexual (per ara no he descobert aquesta ‘tendència’ sexual), tinc mòbil de contracte, cobro una sou mensual de gamma mitja, no miro ‘House’ ni ‘Lost’ (per més inri m’agrada ‘Ventdelpla’ i ‘Infidels’), no tinc cap títol mundial de seducció, la meva iaia no és Pipi Lamstrung o no practico cap tipus de meditació. Sóc un tipus massa previsible, d’aquells que no es porten.

A l’amor desconegut

En molts llocs del món hi ha la tomba del ciutat desconegut. Aquest tipus de monument contenen les restes d’un soldat mort al combat i del que se n’ignoren el nom i alguna vegada fins i tot la nacionalitat. Cercant a internet no he sabut trobar però cap monument a l’amor desconegut. La wikipedia no contempla aquest concepte tot i que tothom té centenars d’amors desconeguts. La paraula ideal serien amors ocults (Si no afloren amb l’etiqueta desconeguts menys ho farien com ocults). Són aquells que només passen pel cap com a idees fictícies i irrealitzables. Una caixera de super de marca blanca, una grassa simpàtica que acaba la seva sessió diària a la piscina municipal, una casada que et pica l’ullet, una prostituta de peu de carretera… Els amors desconeguts es colen temporalment a la primera fila del subconscient per passar discretament a fer d’extres al interior del teu cervell. Els amors desconeguts que tinguin més sort passaran a ser fantasia eròtica i si l’atzar ho vol potser arribaran a tenir paper de repartiment.

Dissabte a la tarda

Un diari de fa uns dies, carrers humits, un got amb un cul de suc de taronja de pot, un sofà despullat, un tub de pastilles pel mal de coll, un ordinador ple d’espies, un nen desinhibit que canta i crida al portal de casa, una màquina de retratar sense piles, un llum engegat per res, un plec de rebuts de pàrquing, papers per llançar després de ser guixats a doble cara, un disc encara amb el plàstic, una cisterna de lavabo que es prepara pel proper servei, una mussa d’interviu de cap per avall, una ampolla de cervesa Inèdit pendent de destapar-se, l’eco del plor del nens dels veïns, una fantasia sexual, unes avarques gastades que esperen una nova oportunitat, plats per rentar,… Tot això aquí i el cap en un altre lloc.

I…unes notes…

Manel, els millors mestres catalans

 L’Agustí d’El Mallot em va parlar ara fa unes setmanes d’un grup que portava per nom Manel i del que deia que a tot arreu ‘els deixen de cullons’. De seguida em vaig posar les piles. Manel? Qui són i que fan? Dies desprès em va caure el seu disc a les mans. Només de veure l’estètica, l’àlbum em va fer arribar bones vibracions. Unes vibracions que es van acomplir a partir de la segona audició (ara sona al meu cotxe i quan acaba torna a començar). Lletres excel·lents i uns arranjaments i una instrumentació molt rica (especialment valorada si tenim en compte que és un primer disc). Música pop amb tocs folk, de cantautor i amb influències clares de Pau Riba, Sisa i Antònia Font. Gent jove. Saba nova. La música en català no ha de patir amb noms com Manel o Ivette Nadal que cadascú al seu nivell són la claus per tenir una escena de qualitat i diversa.

El pas segon va ser contactar amb el grup perquè vinguessin a l’Ateneu a fer la seva presentació a Osona. Els tindrem el mes de gener. A gaudir-ne!

No hi ha crisi econòmica

Alguns s’indignen quan dic que no hi ha crisi econòmica. I jo m’hi faig més fort. Els ‘inputs’ que jo detecto així ho indiquen. Exemples: Dificultats per trobar una taula en un restaurant o gent a fora volen entrada per un concert musical. Això no és cap crisi econòmica. Estem davant una crisi de model social i financer. Tot ens vam pensar que érem classe mitja i ha resultat que el planeta no dona per tot. Ara que hi ha hagut el ‘crack’ a tots ens costarà renunciar a coses i aspectes que tots ja havíem pensat que eren eternes però no hi haurà més remei (Hi haurà més mecànics i menys venedors de cotxes). De tot plegat en sortirà un augment de la inseguretat, el pànic i l’eterna pregunta de ‘Cap on anem?’. El sistema capitalista més lliberal ha fet funambulisme per la corda (recursos, consum, població…) i ha acabat caient. El gran problema és que ara han de reformular el sistema els mateixos que van construir un model poc real i poc humà.

Carta a un/una resident al país de les barretines

La il·lusió llunyana i fictícia m’ha fet posar-te una cara. I un nom imaginar-hi. Martina, Bruna, Marc o qualsevol nom que equivalgui a un motor de doble temps (somriure i neguit) a qui estem disposat a alimentar de combustible. Té agafat en braços amb la mateixa satisfacció d’algú què arriba a meta pensant que algú ja havia retirat la pancarta. Tenir dos o tres quilos de vida teva trasplantada en un satèl·lit propi -com la lluna ho és de la terra- t’ajuda a creure en que el tren de la il·lusió torna a passar per la teva estació. Però els trens (si arriben a passar) van amb retard i el motor que alimenten les ganes es frena. L’estació està completament destartalada. Si acaba passant un tren, la maquinista farà senyals acústic però no es pararà. El tren continuarà i quedarà mort al país on fan barretines.